Pau Gargallo i Catalán (Maella, 5 de gener de 1881 - Reus, 28 de desembre de 1934) fou un escultor aragonès d'origen maellà.
Al llarg de la seva carrera va mantenir simultàniament dos estils aparentment molt diferents, però en el fons prou relacionats: un estil clàssic, que sovint s'ha relacionat amb el noucentisme, i un estil avantguardista, en què experimenta amb la desintegració de l'espai (o sigui, representa formes sense omplir-les de material, com en el cap i el cos del Gran profeta), i amb nous materials, com la xapa de coure o plom. Les seves escultures més famoses són Gran ballarina (1929) i Gran bacant (1931).
Entre les seves obres més conegudes podem citar, per exemple, els tres retrats de l'actriu Greta Garbo (1930-31), en què les xapes de ferro retallades tan sols dibuixen perfils, alguns elements aïllats (un ull, un tirabuixó dels cabells, el nas, etc.) o contorns del rostre, i en què l'espai esdevé la matèria constitutiva de l'obra. Una altra de les peces més famoses és el Gran profeta (1933), una obra contradictòria que es debat entre la figuració i l'abstracció formal. Es tracta d'una escultura monumental que vol semblar feta amb fragments afegits a la manera del collage però que respon més aviat als conceptes del modelat tradicional, una obra que pretén ser avantguardista i experimental, però que conserva un regust acadèmic que fa que alguns crítics perspicaços la qualifiquin de manierista avantguardista.
Gargallo és un dels escultors que tenen més obres als espais públics i a l'abast de tothom. A la ciutat de Barcelona, per exemple, es poden trobar peces seves a la plaça de Catalunya, com ara El pastor de l'àliga o El pastor del flabiol (1928), d'estètica noucentista i classicista; l'escultura Urà (1933), al vestíbul de l'Ajuntament de Barcelona, una obra amb molts elements decoratius que recorden l'art déco; els grups escultòrics de la cavalcada de les valquíries al gran arc del prosceni del palau de la Música Catalana; La veremadora (1928), als jardins de Miramar de la muntanya de Montjuïc; la Salutació olímpica (L'atleta clàssic i l'atleta modern) (1929) i Els aurigues (1929), a l'Estadi Olímpic Lluís Companys; diverses peces que decoren els pavellons de l'hospital de Sant Pau; els quatre baixos relleus de la façana dels cinemes Bosque (1907), que són un autoretrat i els retrats de Picasso, Nonell i Ramon Reventós, a la Rambla del Prat; etc.[2]
L'obra de Gargallo es pot trobar també, entre altres, al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, de Madrid, al Museu Pablo Gargallo, de Saragossa, i en nombroses col·leccions particulars. La seva obra es caracteritza per la constant contradicció, l'ambivalència i la dualitat, i per l'eterna pugna entre el classicisme i l'avantguarda, que voreja constantment el perill del decorativisme i l'ornamentació.[2]
De la seva tasca com a medaller destaca la medalla feta el 1911 en ocasió del VII Congrés del cotó, conservada actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.[4]
